Espionatge i seguretat
És un dels temes que marcaran l’any polític per les implicacions que té disposar d’un programari específic per espiar rivals polítics, però en el fons no és un tema nou. Aquí s’està portant al màxim nivell mediàtic per tractar-se de les persones de què es tracta, tanmateix, és possible extrapolar la situació general a tot arreu.
Repassem. A aquestes alçades de partit, tothom té clar que els dispositius de telecomunicacions contenen informacions personals de tota mena, algunes de menor importància i d’altres molt més sensibles. També sabem que com a eines de comunicació, les fem servir per a intercanviar informació amb altres persones... La gran alerta: tothom és conscient que, com a tecnologia, tot plegat pot tenir febleses i propiciar fuites d’informació no desitjades. Clar que això no acostuma a ser per atzar, falta la darrera peça: el ciberdelinqüent. Aquell disposat a explorar totes les opcions possibles per aprofitar les vulnerabilitats dels sistemes per treure profit, ja sigui en termes d’informació confidencial, sensible o rellevant, ja sigui en termes econòmics, mitjançant xantatges o, directament, robatoris.
Què es pot fer per evitar-ho? O si més no, per minimitzar els riscos que això passi. Modestament, el que venim de molt temps enrere predicant: pedagogia i formació per a la prevenció i les bones pràctiques. Perquè a la seva escala particular, tant en allò personal com professional, ningú està exempt de poder ser víctima d’espionatge o d’atacs contra la seguretat dels seus dispositius electrònics.
Sovint hem fet recordatoris de com protegir aquests aparells, com el mòbil o l’ordinador personal i mai es pot dir que és suficient. Recordem algunes d’aquestes recomanacions, com tenir algun patró o contrasenya de bloqueig personal quan no s’està utilitzant per evitar que qualsevol el pugui fer servir, utilitzar contrasenyes segures, mantenir actualitzats els sistemes operatius i fer servir algun programari antimalware, evitar les xarxes de Wifi públiques, entendre què estem permetent quan instal·lem alguna aplicació i si els permisos que donem s’adeqüen a la seva finalitat o, per exemple, evitar clicar en enllaços desconeguts, desconfiar de correus dubtosos o obrir fitxers adjunts de fonts fora del nostre entorn segur.
Òbviament, això no és tot i no és fàcil del tot en sortir-se’n, si no, no estaríem davant un fenomen en creixement que augmenta progressivament el seu pes proporcional dins del conjunt de la criminalitat. Les darreres dades de cibercriminalitat a Espanya recullen un augment de gairebé el 32% d’aquests fets al 2020 respecte al 2019.
Jordi Ventura