Encarem el que alguns han volgut anomenar “nova normalitat”, que ve a ser una manera eufemística de dir-nos que les regles del joc han canviat gairebé d’un dia per l’altre. No ens queda altra que, com se sol dir, intentar transformar aquest moment de crisi generalitzada per culpa de l’epidèmia en una oportunitat. Ningú diu que sigui fàcil, és clar, i segur que hi ha qui només veu paraules buides en aquesta frase, però és innegable que cal moure’s i adaptar-se.
Tothom ho pot fer igual? No. Recuperant una frase d’Albert Einstein, "en els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement". És a dir, cal una reflexió i cal apostar per noves formes de fer. Avui el terme de moda és “transformació digital”, perquè la realitat, crua, ens ha demostrat que digitalitzar un negoci ja no és una opció. És la pura supervivència per a una gran majoria.
No és només pensar productes o serveis en digital, és atendre els clients i tenir capital humà avesat, cuidat i equipat amb i per les eines digitals de l’empresa. I aquí és quan descobrim que sí, que una immensa quantitat de petites, mitjanes i grans empreses tenen la seva oportunitat d’adaptació davant seu.
L’aturada d’aquests mesos ha estat això en moltíssims aspectes. Una frenada en sec radical. Però és necessari no perdre de vista un camp on la pausa ha estat inexistent, aquest que ens agrada insistir que no ens permet una treva, la digitalització. Hem fet un salt endavant en el temps, cremant etapes en qüestió de setmanes quan la lògica pre-pandèmia ens hauria fet arribar a aquest punt en no menys de sis anys, segons alguns experts en transformació digital.
No perdem aquest tren. Ens hem de preparar i ens hem d’adaptar, possiblement amb dosis d’imaginació, però també des del convenciment que la transformació tecnològica ens ha d’enfortir. I no és només si el meu negoci és capaç d’oferir o de generar aquest servei digitalment, és també si sóc capaç de rebre’l, si tinc una xarxa de proveïdors que circula en aquesta via i que m’ajuda en aquest camí i que m’exigeix que no em quedi enrere.
Jordi Ventura.